04 d’agost 2006

Tragèdies al Prat


Finlàndia haurà d’esperar fins al pont de la Mare de Deu d’Agost, això si, les meves Vacances no ho han fet pas!!!

Però les fantastiques Vacances es mereixen un post Propi. Ara toca donar testimoni d’un dels episodis més llastimosos del nostre petit país viscut en primera persona.

Així doncs deixant de banda el sensacionalisme polític que han transmès els periodistes, més preocupats per les declaracions de una colla d’arreplegats en pre-campanya, que per el verdader desastre de seguretat, coordinació, logística i administració; explicaré com de magnificent va ser la tragèdia per a milers, milers i milers de histories personals carregades de dolor i desesperació.

M’entres a la zona de pistes, considerada com a sol internacional d’alta seguretat, els responsables de la vaga il•legal, sense declaració prèvia ni serveis mínims organitzaven un motí agressiu; les portes d’embarcament tancaven i totes les pantalles anunciaven l’anulació de tots els vols.

Els amotinats, que no manifestants, portaven des de les nou del mati escampant querosè per les pistes, rebentant les rodes dels avions amb els trens de matetes, mantingue’n cents de persones segrestades a dins dels avions i fins hi tot col•lisionant un autocar contra l’ala d’una aeronau per evitar el seu accés a pistes.

L’aparcament del aeroport pler de mossos antiabalots que sense competència per entrar a les terminals veien com la trentena de guàrdia civils i la testimonial policia portuària no podia posar control a una tragèdia de conseqüències mundials. Esperaven tots els reforços de la guàrdia civil de saragossà, ja que l’autoritat competent no tenia prous efectius per mantenir la seguretat d’un dels aeroports amb mes transit d’Europa.

Al mig dia, quan varem arribar nosaltres, les terminals A i B del Prat ja eren un camp de refugiats, cues quilomètriques d’avan de les finestretes de les companyies, les portes d’embarcament tancades per aquells qui ja tenien les maletes facturades, ni un centímetre de terra lliure per sentar-se. La creu roja amb aigua mantes i entrepants, l’hospital de campanya a l’aparcament per la gran quantitat de lipotímies, atacs d’ansietat i ferits, tant per les allaus de gent com les tanaganes que es muntaven.

L’aire acondicionat era inexistent per a tant volum de persones i una temperatura de 30 i pico graus ajudava al nerviosisme i a la desorganització que es feia evident quant per la megafonia nomes es sabia dir que l’aeroport estaria tancat fins a l’endemà a les 7 del mati. L’única organització diligent va ser la dels lladres, màfies i oportunistes que van robar a l’engròs les maletes que voltaven soles per les cintes abandonades per els responsables de la revolta.

Jo també en vaig ser víctima quan em van robar la cartera de dins del bolso i aquí va ser quan va començar la meva aventura a la comissaria de policia del prat on es negaven a fer-me el passaport d’urgència, que sabia per experiència directe que era possible aconseguir-lo, així doncs per trist que sigui i per molt que constati al país de pandereta que vivim vaig haver d’utilitzar influencies perquè el tinent en persona sortís a rebrem per fer-me el passaport i demanar-me disculpes.

Un cop amb el passaport i desprès d’haver sigut testimoni de la quantitat d’històries que es van denunciar en aquella comissària vaig ser conscient de la magnitud de la tragèdia: Avions mèdics i transports urgents d’òrgans i sang que no podien aterrar. Grups de nens saharauis que havien de tornar al camp de refugiats on viuen aquell mateix dia ja que el visat no els permetia l’entrada al Marroc cap més dia. Joves amb el simple bitllet a les mans i sense ni un duro que no veien manera de tornar a casa. Viatges transatlàntics per valor de mils d’euros a Argentina, Xina, Filipines, Austràlia ... amb escala a Frankfurt perduts i sense combinació possible fins al cap d’un més. Passatgers amb la previsió d'estar atrapats al Prat duran setmanes i setmanes. Taxis que portaven al homes de negocis fins a Madrid per no perdre inversions milionàries i fins hi tot carreres de taxi fins a Ginebre que donen testimoni de l’enginy davant posicions desesperades.

Milers de Vacances estroncades, grans pèrdues econòmiques per a les petites economies de classe mitjana, la paralització del món del negoci empresarial, viatges d’urgència mèdica o familiar impedits. Ningu podia assistir a una operació acordada a un hospital estranger, a una conferencia internacional, a una reunió diplomàtica, a visitar un malalt greu o treslladar-se a l’enterrament d’un familiar... tot hi ser operació sortida d’estiu vaig poder comprovar desprès de conèixer només les histories de la meva cua la gran quantitat de desplaçaments d’urgència i no de plaer que hi ha cada dia.

Al vespre ja s’avien acabat les llàgrimes dels més desesperats, la gent feia pinya i es consolaven entre ells mentres esperàvem tots anar avançant a la cua fins arribar a la finestreta on ens podrien canviar el vol. Els empleats de lufthansa ens repetien targetes amb el numero de la centraleta d’urgència que havien muntat per atendre als damnificats per telèfon, que evidentment estava permanentment saturada. Preveient el tancament imminent de la finestreta vam començar el viacrucis de reclamacions, instancies i denuncies possibles: A la Policia , a AENA, a la OCU, a la oficina de la Generalitat, a Lufthansa, etc...

Així doncs desprès deixar ben denunciat i constatat la debacle viscuda i amb la finestreta tancada abans que arribessin a atendre’ns, vam constatar la sort de poder marxar cap a casa a dormir, veient les terminals plenes de homes, dones i nens dormint al terra amb la sola comoditat de les mantes de la creu roja. I aquests encara tenien sort ja que molts improvisaven llits als carros de maletes aparcats als pàrquings amb la previsió de passar nits i nits a l’aeroport , sinó es que tenien la sort de aconseguir i pagar nits d’hotel.

Deixàvem enrere un centenar de milers de passatgers atrapats amb la previsió de duplicar-se l’endemà amb el cor encongit de pensar, durant el viatge amb bus nit cap a casa, el que encara els hi esperava. Nosaltres vam dormir confortablement i vam arreglar el tema dels bitllets tranquil•lament per telèfon l’endemà, però aquella jornada de divendres s’havia saldat per a moltíssima gent amb greus despeses econòmiques, terribles perjudicis personals, grans tragèdies de salut i molta i molta desesperació!

Una Vergonya!
KramBlog

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada