Les Vacances de la meva Vida

Les promeses són deute per tant aquí comença el post dedicat a les Vacances, les nostres Vacances:

Com ja heu suposat van començar un xic accidentades, però les vacances no són un fet, són un estat i aquest no em va marxar ni un moment.

El vol no va sortir i duran aquells dies que no podríem gaudir del país dels llacs podríem aprofitar que ens quedàvem a terra per visitar un d’aquells racons de casa nostre que motiven a molta gent a fer milers de quilometres per admirar-los i als seus habitants, potser per ànsia de veure món, ens costa visitar. Així doncs vam canviar ells llacs nòrdics pels aiguamolls de l’Empordà, les ruïnes d’Empúries i els últims paratges verges de la costa brava que envolten St. Pere Pescador. Allunyats de la costa més turística i comercial que ha destruït gran part del patrimoni que havíem de guardar els catalans per al món.

Tu i jo, i la sensació de descans absolut. Fins-hi-tot sota la situació de tensió, estrés i desesperació col·lectiva del Prat, la diligencia, el control, la confiança i la seguretat mútua es van posar en marxa sense esforços ni fissures com la complexa i precisa maquinaria d’un rellotge suís.

Uns dies de somni entre la pau de la natura, els descans en platges i cales que ratllaven la utopia, la riquesa historico-cultural de l’entorn i la teva omnipresent, lleugera i càlida companyia. Han sigut la pura manifestació en una setmana de ja mes de 4 mesos d’unes merescudes vacances espirituals que he pogut brindar al teu costat.

Potser doncs el canvi de plans m’ha fet fugir de l’espectacularitat dels viatges per introduir-me a un mon interior on trobar-hi el paradís compartit de comprensió, amor i repòs.