17 de maig 2006

El preu de la Providència

0

El do ens l'atorga la nostra naturalesa però no les virtuts per dominar-los, no sempre estem capacitats per explicar allò que nomes un mateix te la facultat de veure i sentir i molt menys per intentar fer entendre allò que preveus a qui no gosa entrar en la virtut de la fe, la confiança o la paciència o si més no, que la seva existència no comparteix ni el teu llenguatge ni el teu nivell d’abstracció.

La visió empàtica de l'entorn et transforma en una gran útilitat per aquells qui entren a la teva influencia i això comporta un brutal desgast, exigint un control frenètic de les pròpies capacitats,com una gestió extremadament acurada de la pròpia supervivència. La providència d’allò que pot passar, la capacitat d’intuir l’evolució emocional dels que t’envolten, la visió directe dels sentiments aliens, la capacitat de desencriptar els problemes més amagats dels teus, la premonició de davallades a provenir o la visualització insitu de tota conseqüència dels teus actes és un do cruel que sempre et col·loca en el dilema d’escollir entre el que estimes i el que desitges, entre el que és bo i el que està be.

El món viu immers en la felicitat d’ignorar que tot acte propi, tot i ser just, és egoista perquè provoca conseqüències remotes molt pitjors que el be creat. D’aquesta manera pot ser inconscient del preu que esta fent pagar als dames a canvi de la seva pròpia progressió.

Així doncs perquè posseir la visió de cada conseqüència dolorosa en totes les decisions sense el poder de poder-les evitar? Com es pot entrar en la ignorància egoista que regne el món i permet que els individus evolucionin sense remordiments del mal creat?

Com es pot defugir la responsabilitat de poder resoldre allò que nomes tu saps amb anterioritat i tothom desconeix, quan xoca frontalment amb els teus desitjos? Com pots construir la teva pròpia vida quan saps que el costs pot suposar destruir la dels qui estimes? Com pots deixar anar algú quan esta apunt de caure, si tu necessites aquella ma per crear-te el teu futur?

Com pots gestionar el dolor que suposa ser capaç de veure el declivi, quan tot cau al mateix temps, i només tenir la capacitat humana de salvar-ne una? Com es suporta el do de no viure en la ceguera congènita de la resta del món i ser un solitari espectador del dolor dels altres?

No es pot defugir una responsabilitat encara que tingui un preu molt alt. Com no es pot demanar ser cec com els altres per poder-la ignorar.

El Do s’entrega però el seu domini no. Aquest és forjat per les tràgiques seqüeles viscudes i la responsabilitat d’actuar amb coherència al do encara que els actes siguin inexplicables, que les renuncies siguin doloroses i t’envaeixi la soledat quan ningú et pot entendre.

Tres voltes al sol no han servit per cultivar la fe necessària en una situació dolorosa. El declivi anunciat d’aquells qui tu han donat tot no és un preu acceptable per dominar la propia vida. La providència s’ha complert i el preu s’ha pagat. He sigut allà quan se m’ha necessitat, he complert allò que no vaig saber explicar, he evitat un mal major sacrificant els desitjos, he fet tota la feina que calia utilitzant menys temps del que vaig demanar.

No tothom és capaç d’entregar-se per tant no tothom ho pot entendre, era necessari aguantar, aplaçar alliberacions i ser pacient per que em necessitarien. La serenor que demana la paciència, la resignació i la responsabilitat és la més heroica de les virtuts, precisament perquè està mancada de tota aparença d'heroisme.


KramBlog

1 comentari:

  1. "Providència": mesura presa per endavant en vista d'una necessitat esdevenidora o possible.

    Díficilment podré dir res de nou respecte aquestes línies...però si puc escriure, si en puc parlar és per què també ho patit.
    Resulta frustant, desesperant, esgotador veure com allò en el que creies, allò en el què hi dipositaves una fe cega (i no parlem sols d'un "què" sinó també d'un "qui")s'esfuma, s'esvaeix en un obrir i tancar d'ulls sense la possibilitat de parlar i canvi només et dóna un tens i extenuant silenci.

    On és el sentit, el significat del "t'estimo", del "estaré el teu costat sempre", quan a l'hora de la veritat és prioritzen coses banals i capritxos i es deixa perdre la garantia d'un futur?? On és el veriatble amor quan davant la primera dificultat abandones a la primera?? On és la paciència i la comprensió?? On és la capacitat de saber afluixar la corda per evitar que la corda es trenqui?? És dur, és cruel creure que aquella persona que estimaves actua amb premeditació.
    Malahauradament no tots paguem el mateix preu davant de determinats actes, ni patim les mateixes conseqüències. D'aquestes conseqüències alguns les pateixen directament, en la pròpia pell, altres les pateixen (les patim) indirectament (sovint en silenci)
    Com vol bé deies, Marc: no tothom és capaç d'entregar-se, per tant no tothom ho pot entendre.I aquest, amic meu, és l'obstacle més gran amb el s'afrontarà molta gent, per què qui no s'entrega no sap estimar.

    Mentres alguns feien tres voltes al sol, altres van empendre tres voltes al planeta buscant el seu propi Nord...viatge que es recomana fer a més d'una persona!

    ResponElimina