27 de maig 2006

T’estimo Avia

Ja fa temps que sabíem que el teu futur és consumiria massa ràpid i que la vellesa no és tot lo bella que caldria. Però no et fas a la idea, encara que ja estiguis advertit, de com la degradació física pot causar dolorosos estralls.

Les obligacions diàries i la teva necessitat d’atenció constant ens va pressionar a tots a prendre una de les decisions més doloroses que hem pres mai i que ha demanat la unió, el suport i la disponibilitat de tots nosaltres. Un cop rendits a l’evidencia de que no quedava ja millor solució vas anar allà on et podien cuidar totes les hores que nosaltres no podíem destinar-te, ser que va ser dolorós per tu però ser que encara va ser pitjor per a la filla que, fent el cor fort i arriscant la seva fragilitat, entre plors t’hi portava. No pateixis avia saps que la cuidarem tant o més be com t’han de cuidar a tu.

Però ningú s’imaginava que en un entorn tant net, tant càlid, tant servicial on acabaves d’entrar es presentes la incompetència més inhumana.Com pot ser que un metge inepte jugui a ser deu receptant drogues a discreció? On és la professionalitat de la medicina tant publica com privada? On és el jurament hipocràtic?

Que tan fet avia? Perquè tan pres el do de la parla? Perquè tan immers en els teus pitjors malsons? Perquè tant empresona’t dins una ment torturada? Perquè tant pres l’anhel dels últims dies del teu viatge?

PER QUE?????

Ens entristia el cor veure l’acceleració sobtada del teu decaïment, però no imaginàvem aquesta bogeria de constant patiment. Entenc que ens demanis la teva fi només amb la mirada, entenc que desitgis un final més digne dins la teva ment tancada però ens has d’entendre que nosaltres només volem lluitar per tu encara que tu et rendeixis. T’estimo Avia!


KramBlog

26 de maig 2006

Agraït de ser aquí...

Donc gracies a deu de ser aquí entre vosaltres, donc gracies a deu de poder ser una vegada més el vostre suport. Donc gracies a deu d’haver-me dedicat a vosaltres, donc gracies a deu de poder ser útil per tots. Sé que donaràs fins a l’ultima gota del teu aler per l’Avia però jo serè qui et cuidarà a tu Mare, les forces fa temps que set van acabar però tot i així no deixes que res ni ningú es desmoroni. Per tant jo tampoc deixaré que siguis tu la que es desmonti.

Vaig preveure que ens quedava poc temps units, però no creia que fos tant rapit. La crisi és aqui i ja no tornarà a ser res igual. Procurarem fer-te viure tot l’amor que portem als cors, avia, fins que tot això acabi i llavors inevitablement ens trobarem en temps de canvi. Potser no tornarem a ser els mateixos al voltant d’un capo farcit, arribarà l’hora de que tots emprenem un camí propi i com a major exponent, el camí de qui sempre ha exercit de matriarca.

Ja és hora de defugir de la teva naturalesa servicial i de deixar de carregar amb les culpes dels altres. Aquest era l’últim cop que havies d’aguantar i sabia que no l’aguantaries sinó estàvem al teu costat. Estaré amb tu, aguantaré tot el que has creat, no deixaré que vegis el decaïment de tot allò que t’ha costat tant però, ha arribat el moment que estrenis l’egoisme personal i comencis a procurar per la teva pròpia felicitat.

La teves espatlles ja son dèbils per sostenir el pes de la família, has cuidat marit, fills, sogres i mare; has lluitat contra malalties, penúries i baralles però aquí ha arribat la fi de la teva tasca. Necessitaves suport sense demanar-lo i aquí el tens, necessitaves forces per que estàs massa esgotada i aquí el tens, defugies l’ajuda per que et sens la única responsable però aquí la tens. Sabia que aquest cop podia ser mortal i per això estic al teu costat per davant de tot, però també ser que és l’últim i sortint d’aquesta podràs alliberar les espatlles i tots començarem un camí propi sense hipoteques dels camins comuns. T’estimo Mare!


KramBlog

22 de maig 2006

Cap de setmana "Clàssic"

La dosi de clàssic del cap de setmana va començar el dissabte, on un sol radiant invitava a entrar al conservatori modernista del bruc per assistir a un dels molts homenatges a Mozart en l’any del seu 250 aniversari. En aquesta ocasió l’escola de musica de Gracia oferia un programa que viatjava des de el romanticisme dels concerts per a piano i petites orquestres de cambra al cant coral de les seves operes i operetes.

La millor peça tant subjectiva com objectivament va sonar en quart lloc on la Marga i en Bernat van brillar defensant el seu primer premi en el concurs Mozart de piano i musica de cambra amb el 2n moviment del concert en La major 622. La subtilesa suau del clarinet i l’atmosfera emotiva del piano van oferir una interpretació lleugera i deliciosa.

Al vespre m’entres la llum de la lluna ens acompanyava en l’entrada de l’auditori vam començar fent boca respirant l’ambient barroc que ens preparava la Tafelmusik Baroque Orchestra, formada per grans especialistes de a interpretació històrica i encapçalada per la prestigiosa directora violinista canadenca Jeanne Lamon. L’orquestra ens va convidar a compartir la seva “musica de taula” amb un programa-tast del més representatiu barroc europeu per a diferents protagonistes solistes: Virtuosisme en els violins (amb un espectacular efecte d’eco) a càrrec d’Elizabeth Wallfisch, veus portades al limit i instroments originals, que sens dubte van ser una festa per els sentits.

Gracies Marga per poder acompanyar-te i compartir amb tu un plaer per l’anima.

djKramBlog

17 de maig 2006

El preu de la Providència

0

El do ens l'atorga la nostra naturalesa però no les virtuts per dominar-los, no sempre estem capacitats per explicar allò que nomes un mateix te la facultat de veure i sentir i molt menys per intentar fer entendre allò que preveus a qui no gosa entrar en la virtut de la fe, la confiança o la paciència o si més no, que la seva existència no comparteix ni el teu llenguatge ni el teu nivell d’abstracció.

La visió empàtica de l'entorn et transforma en una gran útilitat per aquells qui entren a la teva influencia i això comporta un brutal desgast, exigint un control frenètic de les pròpies capacitats,com una gestió extremadament acurada de la pròpia supervivència. La providència d’allò que pot passar, la capacitat d’intuir l’evolució emocional dels que t’envolten, la visió directe dels sentiments aliens, la capacitat de desencriptar els problemes més amagats dels teus, la premonició de davallades a provenir o la visualització insitu de tota conseqüència dels teus actes és un do cruel que sempre et col·loca en el dilema d’escollir entre el que estimes i el que desitges, entre el que és bo i el que està be.

El món viu immers en la felicitat d’ignorar que tot acte propi, tot i ser just, és egoista perquè provoca conseqüències remotes molt pitjors que el be creat. D’aquesta manera pot ser inconscient del preu que esta fent pagar als dames a canvi de la seva pròpia progressió.

Així doncs perquè posseir la visió de cada conseqüència dolorosa en totes les decisions sense el poder de poder-les evitar? Com es pot entrar en la ignorància egoista que regne el món i permet que els individus evolucionin sense remordiments del mal creat?

Com es pot defugir la responsabilitat de poder resoldre allò que nomes tu saps amb anterioritat i tothom desconeix, quan xoca frontalment amb els teus desitjos? Com pots construir la teva pròpia vida quan saps que el costs pot suposar destruir la dels qui estimes? Com pots deixar anar algú quan esta apunt de caure, si tu necessites aquella ma per crear-te el teu futur?

Com pots gestionar el dolor que suposa ser capaç de veure el declivi, quan tot cau al mateix temps, i només tenir la capacitat humana de salvar-ne una? Com es suporta el do de no viure en la ceguera congènita de la resta del món i ser un solitari espectador del dolor dels altres?

No es pot defugir una responsabilitat encara que tingui un preu molt alt. Com no es pot demanar ser cec com els altres per poder-la ignorar.

El Do s’entrega però el seu domini no. Aquest és forjat per les tràgiques seqüeles viscudes i la responsabilitat d’actuar amb coherència al do encara que els actes siguin inexplicables, que les renuncies siguin doloroses i t’envaeixi la soledat quan ningú et pot entendre.

Tres voltes al sol no han servit per cultivar la fe necessària en una situació dolorosa. El declivi anunciat d’aquells qui tu han donat tot no és un preu acceptable per dominar la propia vida. La providència s’ha complert i el preu s’ha pagat. He sigut allà quan se m’ha necessitat, he complert allò que no vaig saber explicar, he evitat un mal major sacrificant els desitjos, he fet tota la feina que calia utilitzant menys temps del que vaig demanar.

No tothom és capaç d’entregar-se per tant no tothom ho pot entendre, era necessari aguantar, aplaçar alliberacions i ser pacient per que em necessitarien. La serenor que demana la paciència, la resignació i la responsabilitat és la més heroica de les virtuts, precisament perquè està mancada de tota aparença d'heroisme.


KramBlog

12 de maig 2006

1000 visites

totalloquevulldir.blogspot.com ja ha rebut més de 1000 visites amb una mitjana de 250 visites mensuals.

Com tot blog, aquests espai ,manté la voluntat de creixement i evolució constant, dia a dia, per a donar sortida a impressions, opinions, pensaments i inquietuds d’una forma estètica. Des de l’inicial Meta Kram, passant per la evolució d’en Marc fins a assolir, desprès de la metamorfosi, el seu alter ego
“Kram i viceversa”. Agraeixo a tots els lectors assidus del meu humil racó de
món, el vostre interès i la vostre participació.

Així doncs us convido a seguir l’anarquia equilibrada de tot allò que vull dir i a participar-hi amb les vostres opinions.

Moltes Gràcies !!!

KramBlog

11 de maig 2006

Festa de Dia'06

Com cada any a mitjans de maig s’acosta la telecogresca i el campus nord embogeix, cervesa a 80 cèntims, fum perfumat, concursos estúpids, actuacions feaks, chill-outs amb més festa que calma, etc... i com a punt culminant actuació del mític Paco Pil i el seu “Jony Techno-Ska”

Com cada any no hi vam faltar i menys aquest any com a membre oficial!

Adelante! pide pista! que despego.....


KramBlog

09 de maig 2006

Obscè


Qui calla quan ha de parlar és qui més parla quan ha de callar, la impaciència és el gran desvirtuador de tot consol, però té un preu destruir l’art del silenci encara que aquest no es presenta sovint a curt termini.

No poden sentir calma moral si són secs davant les conseqüències remotes que crearan, en un futur inevitable, les que ells han provocat.

És inútil l’autocomplaença davant l’incompliment d’allò que no sel's hi demana, tant com l’obtúsitat del qui no veu allò que no li ha de ser demanat.

Estan fora d’escena.

05 de maig 2006

Tornassolat



Tot aquest soroll del meu voltant
sento que trontolla dins del cap
i no em deixa lloc per tu.

Desitjo tant fugir d’aquest soroll.
Contagia’m el silenci.

Si em mires jo sono.
Si et miro m’escolto.

El so de les passes s’ha fet sord.
El so de les fulles és opac.
No conec el so del mal.

Desitjo tant fugir d’aquest soroll.
Contagia’m el silenci.

Si em mires jo sono.
Si et miro m’escolto.

Ara invento el so subtil del món,
m’acompanya dins del cor.
Ja només em queda per sentir
el so de la teva veu.


Glissando -Tornassolat

djKramBlog

04 de maig 2006

Campions 05-06 !!!

Ja tenim la segona lliga consecutiva i aviat la segona Champions !!!


Ahir varem culminar una victòria ja païda, dissabte baixarem l’espanyol a segona i el 17 repetirem l’eufòria de Wembley - Londres’92.


Només queda esperar Paris’06 i falten:






02 de maig 2006

Aigües encantades

Diumenge es va consumar un dels regals de Sant més emotius. El Teatre Nacional ens esperava amb una obra de les obres més emblemàtiques de la Renaixença Catalana i la nostra tradició dramàtica , “Aigües Encantades” (1907). Una gran obra, una magnifica interpretació i millor companyia.

L’Obre s’inscriu en el context dels drames d’idees i passions del modernisme. La història es desenvolupa en un univers proper, en un context mediterrani i rural, que serveix a l’autor per mostrar la lluita entre l’impuls regenerador (associat al coneixement racional i científic), i les forces de la tradició, l’integrisme i la ingenuïtat popular.




Primera entrega:

El dubte i el desig empenyent-me capa tu
Fràgil desig incert
La teva presència
La fugida i l’esperança
Del que no dius i sento a la pell
Vens i te’n vas com el llenguatge de les ones.
Remei Margarit

Segona entrega:

FORASTER: Hi ha idees i sentiments arrelats al nostre cor, heretats dels nostres pares, que per a nosaltres són la pura veritat, la suprema raó i únic sentit de la vida. I no obstant, aquestes idees i sentiments que guien totes les nostres accions, poden ser falses...

Moltes Gràcies ;*